"Instal·lats" en la queixa?


Article publicat al diari digital Osona.com (abril 2015)

En les últimes setmanes, hi ha hagut una incentivació considerable a través d’alguns mitjans de comunicació en participar al repte “Pots aguantar 24 hores sense queixar-te?”. La idea original d’aquest repte sembla remuntar-se a l’any 2006, quan el prestigiós líder cristià Will Bowen va presentar aquesta innovadora proposta als seus seguidors. En aquella ocasió però, ell plantejava mantenir el compromís per un total de 21 dies, temps que segons diuen "alguns" científics necessitem per crear un nou hàbit.

Queixar-se doncs, és tan dolent com diuen? Crec que és important saber que la queixa és quelcom totalment natural, segell d’identitat dels humans que vivim al planeta Terra, diria. En moltes ocasions, les queixes no tenen gran transcendència, doncs no és res més que una forma que tenim les persones d’evidenciar amb paraules que el món no és perfecte, i en aquest sentit, no tenen perquè influir de forma molt significativa en el nostre dia a dia.


No obstant, si pot existir un problema quan la queixa passa a tenir una funció social, o sigui, quan s’ha convertit en una forma de comunicació en si mateixa. Sense haver d’anar gaire més enllà, això pot ocórrer si quan ens queixem algú ens presta excessiva atenció i ens reforça aquesta actitud, doncs llavors aquesta deixarà de ser una mera reacció verbal o emocional producte d‘un mal moment per passar a ser la nostra forma de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, els altres i el món.

Aleshores, la pregunta que ens podríem fer seria: em queixo per desfogar-me o és el meu estil de vida i de relació? Pels que es trobin en el segon dels casos i desitgin començar a modificar l’esmentada actitud (ja sigui perquè s'han adonat que s'omplen de brossa el camí de la vida sense ajuda ni mèrits de ningú altre o bé perquè aprecien com alguns sers estimats tendeixen a fugir del seu costat literalment per potes), els podríem donar un senzill consell per començar a afrontar el repte amb alguna probabilitat d’èxit. D’entrada, caldrà que tinguin clar que per molt que s’esforcin en formular queixes constantment, hi ha coses que no podran canviar ni solucionar.

En aquest sentit, el més evident de les coses sobre les quals ja no es pot fer res és la seva conducta pretèrita. Per tant, sempre que ens trobem argumentant sobre com havíem d’haver fet o deixat de fer alguna cosa, en comptes de treure partit als errors passats o pensar en què pot fer-se “ara”, serem víctimes del clàssic de totes les trampes. Però ei, a banda del propi passat, hi ha moltes coses que no estem en condicions de canviar, i que, en conseqüència, seria lògicament inútil que féssim mala sang per això! L’alternativa que se’ns ofereix doncs, és acceptar el que no podem evitar i no pertorbar-nos neuròticament per culpa d’això.

Algunes de les coses que nosaltres no podem canviar i que resulta vital que ho entenguem explícitament, amb sentit de l‘humor i enteresa a parts iguals, són:

-La meteorologia: potser sembli innecessari recordar que no podem canviar el temps, però preguntem-nos en quantes ocasions ens hem sentit preocupats per la temperatura, el vent, la pluja, una tempesta o coses per l’estil. Això no és res més que una pura i simple opressió contra nosaltres mateixos.


-El pas ràpid o lent del temps: el temps transcorre sempre exactament de la mateixa manera, tant si ens agrada a nosaltres, com si no. Disposem de 24 hores tots els dies i podem passar-nos la vida queixant-nos de que el present sembla córrer massa o anar massa lent, però l’únic que aconseguirem a canvi de la nostra inquietud és envellir una mica més.



-L’edat: seria ben nou que ens informéssim sobre la possibilitat de modificar l’edat que tenim. Certament, podem canviar el nostre aspecte, actituds, forma de vestir i inclús sentir-nos més joves o més vells, però la nostra edat es mantindrà aferrada a nosaltres i això no hi ha qui ho mogui. Queixar-se constantment de quant vells som no altera en res la situació, només en el fet de que nosaltres encara ens sentirem més vells, més cansats, inestables, artrítics, etc., del que som.


-L’opinió que els altres tenen de nosaltres: el què les altres persones pensin de nosaltres és una cosa que en últim terme les competeix exclusivament a elles. La gent creurà el que els sembli bé, tant si a nosaltres ens agrada com si no, i encara que ens esmerem en tractar als altres com voldríem que ens tractessin a nosaltres o en raonar amb ells, no podem comprometre’ns en intents destinats a fer-los canviar d’idea. En última instància doncs, si no podem determinar el què pensen de nosaltres, existeix la certesa de que manca de lògica turmentar-nos per les seves opinions, a menys que conferim més credibilitat al punt de vista d’aquestes persones que al nostre.


-La nostra estatura i presència física general: quasi tot el què veiem és el què tenim. Planyar-nos sobre coses com la nostra silueta, la nostra estatura, les nostres orelles, peus, pits, tamany dels genitals, etc., només és una forma de vexar-nos més a nosaltres mateixos i d’autoflagelar-nos. Emmotllar-nos amb gust al què se’ns ha donat és una posició molt més preferible, entenent que el que nosaltres no puguem canviar, és infinitament millor aprendre a estimar-ho.


-Malalties d’altres persones: éssers als qui estimem i als qui apreciem cauran malalts, i també serem nosaltres víctimes si ens deixem immobilitzar per això, augmentant les possibilitats de fer-los companyia en la llista de malalts. Ajudem-les per tots els mitjans possibles i estiguem al seu costat si ho preferim, acompanyant-les, però és important entendre que la nostra pròpia fortalesa servirà de model per als demés i inclús podem encoratjar-los a desitjar recuperar-se. Contràriament, si la nostra conducta traspua abatut pessimisme, perjudicarà tots els afectats, inclosos a nosaltres mateixos.


-La mort: per molt que a vegades les persones intentem negar-ho, ningú abandona viu aquesta planeta. De fet, diuen que la vida és una malaltia terminal. Hem creat una mística de la mort que la qualifica de quelcom que hem de témer o maleir, i a desconsolar-nos quan aquesta s’aproxima a un dels nostres o a nosaltres mateixos, com inevitablement haurà d’ocórrer. Però les nostres actituds morboses respecte a la mort són en gran part culturals i apreses, i nosaltres les podem canviar per posicions d’acceptació més realistes (aquest punt ens costa vida i miracles, ho sé).


-La naturalesa tal i com és: les platges són plenes de sorra, les roques són dures, l’aigua del mar és salada i els rius tenen corrents. Sempre serem víctimes si no acceptem les coses naturals com són i deixem de lamentar-nos cada vegada que ens trobem amb la realitat tal i com és.


Així doncs, és important entendre que en els casos on la queixa s’hagi convertit en el nostre estil de vida i de relació, sempre i quan existeixi ferma voluntat i desig de modificar aquestes actituds victimistes, el repte resideix en començar per deixar d’emetre judicis ridículs sobre coses que mai seran diferents.






Laura Fabré Calongepsicòloga sanitària a PSICOLOGIA VIC
Núm. col·legiada: 18596 - Telf: 652.842.157

laura@psicologiavic.com
www.psicologiavic.com



Comentaris

Imprimir

Entrades populars