Les famílies: entre l'estabilitat i el canvi

Bon dia!

Avui parlem de les famílies i dels sistemes familiars.

Diuen que la morfogènesi és una característica inherent dels sistemes familiars, ja que sabem que en els membres individuals que componen la família hi haurà una maduració al llarg del temps, amb canvis físics i emocionals diversos. D’aquesta manera, els sistemes de família alternen entre l’estabilitat i el canvi, entre el que coneixem com l’homeostasis i la morfogènesi. En aquesta línia doncs, els estudis dels darrers anys no només s’han centrat en el desenvolupament de la persona en el context familiar sinó en com canvien amb el temps l’estructura i la dinàmica de la pròpia família.

A vegades, en una família, el procés d’adaptació es pot quedar estancat i els terapeutes hem de buscar la manera d’estimular el procés de canvi per tal que el sistema familiar pugui reprendre el seu correcte desenvolupament.

Són moltes les teories que han fet referència a les diferents fases del cicle de vida de la família. Per exemple, Gerson plantejava 6 fases: el jove adult sol, el compromís amb una altra persona, la família amb fills petits, la família amb fills adolescents, la família amb fills joves adults i la parella en la vida avançada.Gerson integrava les sis fases en tres grups, cadascun amb un focus d’atenció diferent: la formació del sistema familiar, l’expansió del sistema familiar i la reducció del sistema familiar.

Avui però, més que centrar-me en les fases en si mateixes (podrien variar en matisos segons uns autors o altres i a més a més, en la societat actual veiem com proliferen clarament nous models i estructures familiars) em referiré a un aspecte que a consulta creiem molt important, i és que en cada fase hi ha DOS TIPUS DE CANVIS als quals el sistema familiar s’haurà d’adaptar, els de primer ordre i els de segon ordre.

Els canvis de primer ordre són les adaptacions pràctiques i emocionals que la família i els seus membres hauran de fer per atendre les exigències d’aquesta fase. Aquests canvis es reconeixen més àmpliament en la cultura en general, i existeix un cos de coneixements a disposició dels membres de la família que hagin d’afrontar aquests canvis, inclús en els mitjans de comunicació.

Els canvis de segon ordre diríem que a vegades poden ser més “punyeteros”, perquè són aquells ques’hauran de realitzar en les pautes subjacents de les relacions dins del sistema familiar per tal d’adaptar-se a la nova fase del seu cicle. Aquests segons, resulten menys obvis, i per això, quan es produeixen no es reconeixen amb la mateixa facilitat. En molts casos, ocorren de forma relativament senzilla i els membres de la família quasi no ho noten, però en aquells casos en els quals apareguin complicacions a l’hora de gestionar la transició a una nova fase i a través d’ella, el més freqüent és que la dificultat estigui en aquest segon àmbit.

Veiem un parell d’exemples d’això:

Fase del cicle vital familiar “Compromís amb una altra persona”
Canvis de primer ordre: establir un compromís, crear una llar i acordar rols i qüestions sobre l’estil de vida, resoldre les diferències, etc.
Canvis de segon ordre: renegociar les relacions amb la família d’origen i donar prioritat a la nova “família nuclear”, acordar les “normes sobre qui fixa les normes”, etc.

Fase del cicle vital familiar “La família amb fills petits”
Canvis de primer ordre: Adaptar-se a l’arribada del primer fill (canvis en les disposicions laborals i econòmiques i en l‘organització de la casa), acordar les funcions i responsabilitats del pare i la mare, tasques pràctiques i emocionals a les quals obliga l’arribada del segon fill i els següents, etc.
Canvis de segon ordre: Acordar el pas d’un sistema de relacions de “dos a tres persones” (qüestions d’inclusió/exclusió), acordar la relació amb les famílies d’origen en la qual es refereix al rol dels avis, etc.

Així doncs, per les qüestions ja comentades, a consulta ens trobem sovint majors dificultats en els canvis de segon ordre. En aquest sentit, sempre diem que resulta rellevant atendre i treballar aquestes dificultats en el moment que apareixen (fer-ne la màxima prevenció possible),doncs sinó hi ha el risc que el sistema familiar “enquisti” els problemes i que es mantinguin lluitant contra qüestions residuals que no es van resoldre adequadament mentre aquesta avançava per les primeres fases del seu cicle vital.

Per últim, també m’agradaria afegir que òbviament les fases proposades per Gerson responen a un “tipus ideal” de família. En realitat, en tot sistema familiar cal deixar espai per l’ampli impacte del sistema social i cultural sobre les qüestions relatives a cada fase i sobre com perceben els membres de la família aquestes qüestions i reaccionen davant d’elles. També caldrà tenir molt en compte les circumstàncies particulars de la família (tradició ètnica, qualsevol experiència idiosincràsica en especial si es traumàtica -malalties, accidents, abusos,etc.-) i els canvis o variacions estructurals (separacions, divorcis, famílies monoparentals, nous matrimonis, etc.)

El que si és clar doncs, és que hem de normalitzar i preparar-nos pels “canvis”, ja que al llarg de la vida totes les famílies passarem irremediablement per algunes de les denominades “crisis normatives” (com algunes de les que ja hem comentat: elecció i formació de la parella, naixement del primer fill, escolaritat, naixement d’altres fills, etapa adolescent dels fills, sortida dels fills de casa, jubilació, vellesa i mort) però que malauradament la gran majoria també ho farem per les “crisis no normatives” (embarassos no desitjats, avortaments, morts prematures, separacions, enfermetats i malalties, migracions, canvis d’estatus, etc).

Laura Fabré Calonge, psicòloga sanitària 

Núm. col·legiada: 18596

Telf: 652.842.157

laura@psicologiavic.com
www.psicologiavic.com