La importància de denunciar els abusos sexuals a menors

L'actualitat dels darrers dies ha vingut carregada de polèmiques que posen en el punt de mira i en entredit el funcionament del Sistema de Justícia Espanyol; es qüestionen des de les lleis a la mateixa tasca dels jutges i magistrats alhora d'interpretar-les i elaborar les sentències.

Deixant clar que en aquest article no parlaré directament d'aquesta conflictiva ni de la conjuntura política-social-econòmica en la que vivim, el que segurament no puc evitar compartir en veu alta són les llunyanes paraules d'Aristòtil quan deia: "La justícia correctiva és aquella que restaura una situació equitativa al revertir una il·legalitat, aquella que té lloc quan un ciutadà ha comès una injustícia contra un altre, o quan una de les parts ha provocat un dany i un altre l'ha patit".

Com no pot ser d'una altra manera, sovint se'ns fa molt difícil acceptar que "la justícia no sempre és justa". I amb això apareixen sentiments de ràbia, frustració, indignació, impotència, indefensió, tristesa, etc., sobretot quan abordem temes tan delicats com poden ser els abusos sexuals a menors.  Possiblement podríem estar d'acord en el fet que cal que treballem i lluitem tots junts per construir una societat millor i una justícia el més digne possible, i per això, és  molt important que malgrat el que comentava unes línies més amunt, es segueixin denunciant aquests tipus de conductes (i òbviament, qualsevol altra forma de violència/maltracte).

Tot i que algunes de les raons per no denunciar aquestes atrocitats poden semblar comprensibles, des de Salut Mental defensem que tots els casos d'abusos sexuals haurien de ser denunciats per la víctima, la seva família, el/s professional/s que ho arribessin a conèixer o qualsevol adult que sabés amb certesa que això ha passat; encara que el fet ideal és que sempre sigui la víctima o família qui prengui la iniciativa. Les raons, en aquest cas, són molt contundents i variades. Faré referència a alguns fragments del llibre de Félix López Sánchez titulat "Los abusos sexuales a menores y otras formas de maltrato", per tal d'anar-les il·lustrant.

Per començar, és necessari dir que és un deure legal pels pares, els professionals i tot adult que sigui coneixedor d'un cas d'abusos.  Tots tenim el deure de protegir la infància i una de les formes de fer-ho és denunciar tota forma de maltracte. Aquest deure va més enllà de la mateixa voluntat de la víctima i de la família, de manera que ha d'assumir-se inclús sense el seu consentiment. Pensem que a més, és un deure ètic. Qualsevol persona ben socialitzada sap que els abusos sexuals són un greu problema sobre el qual esdevé necessari actuar i trencar el silenci. No denunciar és una greu irresponsabilitat social. Encara que malauradament suposi algun tipus de cost per la víctima o el denunciant hem de pensar no només en termes individuals, sinó també comunitaris.

Denunciar és també una manera de deixar clar als possibles agressors que la seva conducta no quedarà impune, sinó que seran denunciats i condemnats. Es tracta d'acabar amb la percepció d'impunitat que molts agressors tenen. En efecte, no en pocs casos d'abusos ens sorprèn com els agressors actuen pensant que no seran denunciats. Per això, és fonamental que les denúncies i condemnes siguin conegudes perquè serveixin d'exemple i siguin una raó, si tristement no en tenen d'altres, per no abusar sexualment dels menors. Han de saber que tots protegim la infància, i que aquest secret, el silenci que exigeixen a les víctimes, serà trencat per finalment, ser denunciats i perseguits de forma eficaç i amb condemnes que comporten penes importants.

Parlem ara de la víctima. La necessitat de denunciar és especialment clara quan ens posem en el seu punt de vista, per nombroses i importantíssimes raons:

1. Perquè es pugui aturar l'abús immediatament i no es repeteixi. Quasi la meitat de les víctimes ho varen ser en repetides ocasions; amb freqüència, per abusos comesos pel mateix agressor. Denunciar tots els abusos significa que podem parar als agressors que repeteixen una vegada i una altra aquesta conducta. És també un objectiu més assolible que aconseguir el que seria més ideal; evitar radicalment tots els abusos. Un menor pot intentar evitar els abusos, però malauradament, en alguns casos,  no tindrem èxit, perquè els abusadors es serveixen del seu coneixement i confiança, d'una relació privilegiada, d'enganys o d'amenaces i d'estratègies de les quals no sempre un menor pot defensar-se. Però sempre és possible, almenys, amb una bona formació proporcionada en els programes de prevenció, que demanin immediatament ajuda per tal que l'agressor sigui denunciat i aquesta conducta sigui aturada en sec.   
        
   
2. Perquè la víctima no és senti culpable. Si silenciem l'abús fomentem que la víctima es senti culpable "alguna cosa hauré d'ocultar quan els meus pares o altres persones em diuen que no ho denuncii". D'aquesta manera és dona una interpretació al que ha succeït molt lesiva per la víctima. S'ha de deixar clar a les víctimes que elles no són culpables inclús quan, sent menors de l'edat de consentiment (*), hagin acceptat o col·laborat en els successos de l'abús. Els menors no coneixen bé els riscos d'aquestes conductes i de l'asimetria de l'edat, així que el responsable és sempre l'adult, inclús quan hi hagi consentiment.
3. Perquè les víctimes no tinguin sentiments d'impunitat. Poques coses hi ha tan perilloses per a les víctimes que retrobar-se una i altra vegada amb el seu agressor, veure'l passejar tranquil·lament pel carrer o haver de suportar les seves mofes o nous intents d'abús. Els abusos no han de quedar impunes, no només perquè mereixen càstig, sinó perquè la víctima necessita saber que el seu dolor ha de comportar una condemna i, si fos possible i acceptat per ella, un perdó i una reparació.
4. Per evitar que en un futur els abusos tornin a repetir-se. Una de les coses que hem de garantir a les víctimes que comuniquen els abusos es que no es tornaran a produir: mai més. La repetició empitjora les conseqüències pel sentiment d'impotència personal per evitar-los, la tendència de l'agressor a utilitzar cada vegada estratègies més greus (amenaces, involucrar en la culpa…) i la repetició mateixa dels efectes dolorosos. Sense denunciar-ho és molt difícil afrontar bé la recuperació de les víctimes, perquè fomentem el seu sentiment de culpa, impotència i la por que els torni a passar.
5. Afavorir l'autoestima de les víctimes i l'ús d'estratègies adequades d'afrontament Aquesta raó la considerem molt poderosa. Quan la víctima s'enfronta a l'agressor i aconsegueix parar-lo és sent enfortida, capaç de fer-li front, valuosa, etc. I aquesta autovaloració i el reconeixement del seu valor per part dels altres és un bon inici per afrontar tot el procés i la seva recuperació personal. És també la millor manera de no quedar estigmatitzat, sentir-se inferior, incapaç de rebel·lar-se contra el que va passar.
   
   
   
   
   
   
   
6. Perquè les víctimes es sentin útils i solidàries amb les altres que ja han patit abús i les possibles víctimes futures. Qui entra en aquesta dinàmica de solidaritat, de motivacions altruistes en defensa dels drets i la dignitat de les persones tenen un pronòstic molt millor. No podem exigir a les víctimes que s'involucrin en treballs socials de la prevenció dels abusos, i en la lluita a favor de les víctimes, però si aconseguim motivar-les i ho accepten, no només fan una gran contribució social, sinó que, a la vegada, es curen més fàcilment dels possibles efectes a llarg termini dels abusos. Però és necessari precisar que elles tenen el dret a posar el límit del seu compromís.

(*)16 anys a Espanya, tot i que entre 16 i 18 anys també es consideren abusos els actes sexuals en els quals intervé l'engany, s'abusa d'una posició reconeguda de confiança, autoritat o influència sobre la víctima)

Laura Fabré Calonge, psicòloga sanitària a PSICOLOGIA VIC
Núm. col·legiada: 18596 - Telf: 652.842.157

laura@psicologiavic.com

www.psicologiavic.com