Assertivitat en família: ser lliure i responsable alhora

Article escrit i publicat a PSICOCODE. Desitjo que sigui del vostre interès!

Avui reflexionarem sobre algunes de les dinàmiques relacionals i comunicatives que es poden establir entre persones adultes d'una mateixa família (nuclear i/o extensa). Què pot passar i com ens podem sentir quan no aconseguim relacionar-nos assertivament amb alguns membres de la nostra família? Què passa quan davant de les demandes dels pares, germans, avis, sogres... tendim a reaccionar de forma passiva i no som capaços de posar certs límits? Quin és el clima que s'instaura en les famílies quan les comunicacions i conductes tendeixen a ser de caràcter agressiu? Doncs que, possiblement, a conseqüència de la percepció d'ineficàcia en el tracte amb ells, ens acabem sentint dominats, manipulats, anul·lats, frustrats, enfadats, tristos, impotents, rebutjats... I el que és pitjor de tot, és que llavors nosaltres podríem acabar fent el mateix amb ells!

No és estrany que en algun moment de la vida, la majoria d'adults hàgim pogut sentir algun tipus de pressió, imposició o coacció familiar (per més amoroses que puguin ser les intencions i expectatives d'aquesta). Algunes de les típiques coaccions familiars són: sentir-se en l'obligació de visitar parents, haver de fer trucades telefòniques cada cert temps, haver d'acceptar visites de parents en els horaris que ells decideixin, haver d'estar molt pendents o disponibles gran part del temps, privar-se de temps personal o d'intimitat a raó de les expectatives familiars, haver de personar-se a un enterrament per a no decebre ni enfadar alguns membres de la família, sentir-se en l'obligació de convidar a una festa determinats parents, justificar-se per haver pres -o no- determinades decisions, etc.

Lògicament, és molt important saber apreciar les diferències existents entre la capacitat d'adaptar-nos, flexibilitzar-nos, tolerar, ser empàtics vers les necessitats d'aquests i ser capaços de cedir a favor d'ells en determinats moments (habilitats i conductes altament adaptatives i eficients), versus les actituds de submissió, repressió, imposició, intolerància, exigència i rigidesa. A aquestes segones són a les que ens referirem al llarg de l'article.

La cèl·lula familiar és la principal institució en la qual s'ensenyen valors i actituds, però moltes vegades pot ser també la institució on s'expressa i aprèn l'hostilitat més gran, inquietud, tensió.... Doncs bé, el tema és prou delicat òbviament, i fins i tot tabú, però en qualsevol cas és important que sapiguem que ja en l'etapa adulta, tenim dret a posar límits a aquells membres de la família que pensin que els hi pertanyem, que no estem obligats a absorbir molts dels seus problemes simplement a causa del parentesc sanguini o que tenim dret a no permetre que ells siguin qui decideixin com hem de regir la nostra vida, només pel fet de ser família nostra.

De petits, com és evident, no podem automantenir-nos i ens hem d'ajustar al programa traçat per les persones adultes que són responsables dels nostres cuidats bàsics. I en aquest sentit, transitem pel camí de l'obediència, aprenent a acceptar la nostra realitat. Possiblement però, en el futur i malgrat ja ser adults, no és poc habitual que la família conservi alguns d'aquests costums, residu de la infància. I és aquí on podrien aparèixer problemes, perquè si bé és cert que llavors tenien sentit pràctic, ara poden resultar costums no només molestos, sinó greus vulneracions a la llibertat de la persona. En conseqüència, si s'incuba ressentiment entre alguns membres de la família, s'anirà creant una dinàmica tensa i postissa, i a la llarga, els vincles es poden deteriorar, i en alguns casos fins i tot, poden acabar trencant-se.

Així doncs, dins l'àmbit familiar (i també en altres esferes de la vida), és vital i clau que no cedim el propi control emocional o de comportament als altres i que no desenvolupem la nostra vida d'acord als seus mandats. En l'àmbit familiar que és concretament del que parlem avui, hi ha un matís important, i és que ser lliures no significa rebutjar les responsabilitats respecte als nostres éssers estimats i companys. Significa realment, la llibertat d'escollir les opcions que tenim a l'abast per a ser responsables. Recordem sempre: ser lliures i responsables al mateix temps, si és possible!!!

Les persones lliures estan dotades del sentit de la seva pau interior: es neguen a deixar-se desequilibrar pels capricis d'aquells propers i són serenament eficaces a l'hora de regir la seva pròpia vida. I és clar que són persones responsables! És molt important que no ens deixem dominar en excés per les interpretacions dels altres respecte al què és la responsabilitat i que malgrat les definicions establertes, gaudim de la nostra llibertat.

Per viure de la manera que preferim, a vegades és necessari ser una mica "rebels" i permetre'ns revisar i qüestionar alguns missatges o supòsits culturals que hem internalitzat d'un lloc o altre. Per a no sentir-nos víctimes dels altres, ni de determinats supòsits ni normes culturals, hem de manifestar-nos desitjosos i encarats a intentar resoldre'ns els nostres propis problemes, si més no, inicialment. Llavors, ja valorarem, però si és cert que sovint, un s'ha de mostrar enèrgic, i empoderat, per evitar convertir-se en víctima. A cada persona lliure li correspon decidir sobre l'acceptació dels suggeriments dels altres i transformar-los en un comportament constructiu, cabal i satisfactori fins a realitzar-se íntegre i personalment!! Com a individus, tenim el dret a determinar la forma en la qual volem desenvolupar la nostra vida. I és que ja saps que: "Ningú pot viure la teva vida, experimentar el que tu experimentes, introduir-se en el teu cos i tenir les vivències del món que tu tens i tal com tu les tens.".

Per tant, i amb el fi d'intentar que les relacions familiars siguin el més harmònic i satisfactòries possible, és important que procurem relacionar-nos tan assertivament com siguem capaços, a risc de decebre'ls o enfadar-los en algunes ocasions. Així doncs, si alguns membres de la família se senten ferits perquè -assertivament- hem posat certs límits, expressat clarament una incomoditat, rebutjat una petició d'ajuda o canviat d'opinió sobre alguna qüestió, doncs lògicament ens sabrà greu, però ens hem de deslliurar dels sentiments de culpa en tant que no s'ha produït cap vulneració dels drets aliens. Com us podeu imaginar, el fet de comportar-nos assertivament amb els altres no és suficient perquè les relacions flueixin sanes i satisfactòries, però com deia una companya, tota pedra fa paret. Val la pena assumir la pròpia responsabilitat en les relacions per tal de gestionar i afrontar millor les torbacions que puguin generar-se a partir d'aquestes.

I és que a vegades, potser hauríem de recordar-nos entre tots la dita: "Si m'estimes, m'has d'estimar pel que sóc, no pel que tu vols que sigui". No es tracta de convertir-nos en insurrectes, però si desitgem aconseguir la nostra llibertat personal, l'hem d'anhelar amb major vehemència que qualsevol altra cosa.

Si tens qualsevol dubte o inquietud sobre el tema, contacta'm, t'ajudaré encantada!

PSICOLOGIA VIC

Laura Fabré Calonge, psicòloga sanitària núm.18596

laura@psicologiavic.com

www.psicologiavic.com